“Que la vergonya canviï de bàndol.” Aquest és el missatge que ha volgut fer arribar a tothom Gisèle Pelicot, amb un coratge i una fermesa extraordinaris. Durant deu anys, el seu marit la va drogar perquè desenes i desenes d’homes la violessin. Els reclutava per internet i n’enregistrava les violacions. Han estat encausats cinquanta-un homes, però es calcula que la van violar molts més. Homes aparentment normals i corrents, molt diferents els uns dels altres i sense cap perfil concret. Homes sense patologies, que no responen a la idea de monstre inadaptat que ens han dit que era un violador.

Quan es parla de violències sexuals, sovint molts corren a aclarir que no tots els homes són agressors. Però fins a quin punt no ho són molts més homes que no pensem? Fins a quin punt el rol social que es dóna als homes, la construcció social de la masculinitat, hi té a veure? El feminisme pretén canviar moltes conductes masculines: com s’ho pot fer per canviar-les sense que tants homes es posin a la defensiva? Caldria canviar algunes maneres de comunicar per part del moviment?

Per treure l’entrellat de tot plegat, parlem amb l’advocada Aina Díaz, la psicòloga Alba Alfageme, la ginecòloga i sexòloga Raquel Tulleuda, l’educador social Roberte Piqueras, l’escriptora Alba Serrano, Rubén Sánchez Ruiz, de la subdirecció de sensibilització i prevenció del Departament d’Igualtat, i l’escriptor i filòsof Arià Paco.